Arxiu mensual: maig de 2013

Música

946

Yellowstone National Park.

La música tradueix conceptes complexos i difícilment podrem explicar-la, però no tenim de ser reacis a comprendre alguns dels sentiments que ens mostren.

Sigui quina sigui la música que escoltem, quan ens dona allò que necessitem, és un regal. La música ens dona els desitjos de satisfacció més íntims. Els compositors dominen l’art de despertar expectatives a gran nivell, endarrerin, entre altres opcions, el clímax una i altre vegada, amb l’únic objecte d’obrir-nos noves expectatives i promeses de satisfacció.

Bach ens omple amb el recolzament espiritual de la seva inquebrentable fe. Mozart amb l’elegància i bellesa, i  Beethoven i Mahler amb coratge i dramatisme. Per poder trobar els equivalents de les complicades línees melòdiques de Prokofiev, Shostakovich o Stravinsky tenim que tornar a mirar els pintors del segle XX.

Un quartet de corda de Haynd o Mozart, és una intel·ligent conversa entre quatre persones amb modals refinats i elegants, amb gràcia i caràcter juganer. En un quartet de Beethoven la conversació està plegada de conflictes i diferències d’opinió, amb sobtats canvis d’humor, en aquest cas els modals no tenen tanta importància.

La música comparteix conjuntament amb la sexualitat, l’estimulació de la ment i el cos.

Poques vegades la música ha arribat a fer-nos sentir tantes sensacions com Tristan i Isolda. Wagner quan va fer l’acord de sèptima (quatre notes simultànies; fa, si, re sostingut i sol sostingut) va marcar un abans i un després de la història de la música. Aquestes quatre notes formen l’acord dissonant que Richard Wagner va situar a l’inici de Tristany i Isolda, aquest acord condueix a un clima de la negació de la satisfacció eròtica dels amants, al mateix temps tempta als oients amb la promesa de l’èxtasi però sense arribar-hi (s’acosta al desenllaç però no hi arriba) provocant una confusió de sensacions  d’amor, desig i mor que ens omple de sensacions.

En quan als interprets cal destacar el gest facial de Yo – Yo Ma quan toca les Suites para violoncel solo de Bach.

El lleuger retard en el pols o una nota fantasma com a Rapsody in Blue i en West side, són dels moments que ens commouen més.

L’art no solament imita la vida, s’anticipa. La música, la bona música s’escriu per portar a terme vivències encara no experimentades, no per expressar aquelles que ja coneixem.

 

 

L’esquerra

Gualba 2

Gorg negra de Gualba

A partir de “La izquierda necesaria” de Josep Ramoneda.

Les basses

Per molt descrèdit acumulat, la classe política no deixa de ser el referent de governabilitat. L’estat, la llei i la política són les úniques forces que poden defensar a aquells que no tenen res.

Diferents poders emanen de la societat; l’econòmic, el religiós, el financer, les ONG i tants d’altres. La societat es forma a partir d’un teixit força variat on els diferents grups  interactuen contínuament i, actualment el poder polític no és ni de bon tros capdavanter.

Hem de poder pensar i decidir per nosaltres mateixos. La llibertat amb capacitat de pensar i decidir per si mateixa és l’element funamental de la dignitat d’una persona.

Què ha canviat?

L’esquerra va ser el patrimoni de la classe obrera, però avui, en el món occidental, es troba fragmentada i en clara competència amb l’inmigració.

Als anys 80, Margaret Thatcher i gairebé tot seguit, Ronald Reagan van donar impuls a la venda a l’engròs dels bens públics provocant un creixement dels fons privats. Aquests  aprofitant la manca de regulació administrativa van créixer sense fre i cap govern, d’esquerres o de dretes ha sabut aturar. Cal dir que el poder polític juga en desavantatga ja que existeix una desproporció evident; el poder financer s’ha globalitzat i, susceptible d’acollir-se al do diví de l’ubiqüitat que l’hi permet estar en qualsevol lloc i en cap és molt superior a un poder polític que continua sent local.

“La societat no existeix, solament els individus i les persones” va dir Margaret Thatcher. Aquesta va propiciar un camí cap a la cultura de la indiferència i l’autoritarisme que s’ha establert de forma perillosa en el primer món.

No és el futur de l’empresa allò que importa a l’inversor, sinó el rendiment del diner com a fi en si mateix buidant de sentit l’empresa i provocant que el treballador resti orfe d’una realitat que abans era partícip.

La composició de la societat ha variat profundament, ja sigui pels canvis demogràfics o per l’emancipacio de la donal, per l’evolució del sistema econòmic o pel creixement dels serveis.

Els problemes

La indiferència és letal perquè equival a l’acceptació de la fatalitat, la indignació al menys té la virtut de recordar-nos que seguim vius.

El discurs meritocràtic és atractiu, qui no creu amb l’esforç i la capacitat per escalar. Però cada cop aquest mite és més llunya, l’ascensor sembla espatllat.

No volem que es valorin els drets com un destorb i es parli solament de creixement i competivitat. El benestar no és solament una qüestió de rendes sinó que abasta un model de societat.

El mal existeix i les relacions humanes són relacions de poder i el mal des del punt de vista social és l’abús del poder.

L’esquerra ha de perdre la por a la llibertat. Sempre temorosa que signifiqui major desigualtat. Actualment ha d’impedir que la dreta tingui la iniciativa en el discurs de la llibertat.

La privatització massiva dels mitjans públics a deixat l’esquerra a la intempèrie. Per tant la creació d’espais comuns de generació d’opinió i propagació de propostes ha de ser una prioritat.

Existeix un gran interès en presentar la crisis actual com a estrictament econòmica. Donant a entendre que la solució està en mans dels experts. Però aquesta crisis, sobretot a Europa no és solament econòmica, és profundament moral, cultural i política.

Sense diferències sensibles en les polítiques, la democràcia entra en franca pèrdua de qualitat. Alguns dels defectes són la negació a l’alternativa, polítiques de la por, culpa col·lectiva, satanització del conflicte, cultura de casta i ruptura de les condicions bàsiques d’igualtat. Tot aquests arguments ens porten cap el totalitarisme i la indiferència.

Si els partits polítics, envoltats de corrupció, concentren tots els esforços en burlar la justícia, solament hi ha una possibilitat d’entesa entre els ciutadans i la política: el cinisme.

La dreta intenta impedir que existeixen altres projectes que no siguin l’autoproducció i l’autosatisfacció de la riquesa. La dreta agita la bandera nacional, precisament per deixar en la invisibilitat el seu projecte de donar plena llibertat al poder financer.

L’esquerra actualment no sembla tenir una alternativa política clara, i solament governa en moments de desgast de la dreta. La centralitat, on hi ha més votants, actualment està escorada cap a la dreta.

Què és l’esquerra

L’esquerra ha de buscar més igualtat i al mateix temps assumir la llibertat. La qüestió de la llibertat i de la igualtat és un equilibri complex que passa pel reconeixement de l’autonomia radical de l’individu.

Es pot anomenar socialista una societat quan no hi ha un projecte de construcció.

El progrés

L’esquerra és progrés, però quin tipus de progrés?. La humanitat ha d’ocupar la centralitat quan parlem de progrés, no podem aspirar a que una minoria econòmicament forta sigui l’única que l’ostenti.

El progrés s’ha convertit en el problema, cal saber on anem. En el fons el progrés és la disposició de mirar el futur.

El benestar

El benestar no és solament una qüestió de rendes i, el repte de l’esquerra és saber-ho explicar.

El benestar s’ha plantejat en termes estrictament econòmics, de tal manera que el creixement, la competitivitat i la meritocràcia s’han convertit en els tòpics ideològics del moment.

Què volem

S’ha creat el llenguatge per viure en societat, no volem viure en bombolla segons uns paràmetres establerts. Defensem una societat en la que es minimitzin les diferències de poder o riquesa. Volem una societat que es mesuri amb uns altres paràmetres que no siguin el diner i l’arrogància, la democràcia exigeix igualtat i respecte.

L’esquerra no pot acceptar el principi, molt utilitzat per la dreta, que no hi ha alternativa, la voluntat de transformació de la societat és consubstancial.

No hi ha esquerra sense projecte. La política requereix d’un projecte, és a dir una direcció on avançar. I aquest s’ha de plantejar-lo amb claredat.

L’educació ha de preparar pel treball, per la ciutadania i per donar sentit a la vida.

L’esquerra ha de recuperar l’actitud oberta, el sentit llibertari, així com la voluntat de desafiar qualsevol abús de poder.

Cal educar en la paraula i la negociació  més que en l’autoritarisme i la fúria.

La justícia és difícil de valorar. L’eliminació de la injustícia manifesta com principi de justícia.

La base d’una societat realment pluralista, que no multiculturalista. En el multiculturalisme, la diferència té caràcter de determinació; en el pluralisme, la diferència és llibertat.

El futur

Amb la incorporació de les tradicions feministes hauria de servir per una renovació de l’esquerra en diversos sentits: Evolució cap a una idea del poder polític en base a la paraula i la negociació en comptes de l’autoritarisme i la fúria. Una visió més cultural. Dit d’una altre forma per donar plena normalitat al gènere, front l’esquema simplificador home-dona, fet a semblança del primer i menys biologista de la diferència sexual. Compartir sense recelles lluites per conquerir majors espais de llibertat i autonomia, sobre la base del reconeixement mutu. Per fundar en la complexitat enfront de les relacions simples de poder, la idea d’humanitat.

La política del futur hauria de tenir quatre principis; La diversitat com essència Europea. Un ethos (Conjunt de trets morals i estètics que conformen el caràcter o la identitat d’una persona o una cultura) de solidaritat i d’esperança. Una protecció d’allò que és comú. Una economia inclusiva o també anomenada economia verda (L’economia que tracte d’atendre las necessitats i drets de tots els éssers humans; promou la distribució equitativa de la riquesa i  de les oportunitats intentant eradicar la pobresa i reduint les desigualtats socials). Una visió més cultural i menys biològica de la diferència sexual (normalitat del gènere, enfront de l’esquema simplificador home-dona, traçat a imatge del primer).