Música

946

Yellowstone National Park.

La música tradueix conceptes complexos i difícilment podrem explicar-la, però no tenim de ser reacis a comprendre alguns dels sentiments que ens mostren.

Sigui quina sigui la música que escoltem, quan ens dona allò que necessitem, és un regal. La música ens dona els desitjos de satisfacció més íntims. Els compositors dominen l’art de despertar expectatives a gran nivell, endarrerin, entre altres opcions, el clímax una i altre vegada, amb l’únic objecte d’obrir-nos noves expectatives i promeses de satisfacció.

Bach ens omple amb el recolzament espiritual de la seva inquebrentable fe. Mozart amb l’elegància i bellesa, i  Beethoven i Mahler amb coratge i dramatisme. Per poder trobar els equivalents de les complicades línees melòdiques de Prokofiev, Shostakovich o Stravinsky tenim que tornar a mirar els pintors del segle XX.

Un quartet de corda de Haynd o Mozart, és una intel·ligent conversa entre quatre persones amb modals refinats i elegants, amb gràcia i caràcter juganer. En un quartet de Beethoven la conversació està plegada de conflictes i diferències d’opinió, amb sobtats canvis d’humor, en aquest cas els modals no tenen tanta importància.

La música comparteix conjuntament amb la sexualitat, l’estimulació de la ment i el cos.

Poques vegades la música ha arribat a fer-nos sentir tantes sensacions com Tristan i Isolda. Wagner quan va fer l’acord de sèptima (quatre notes simultànies; fa, si, re sostingut i sol sostingut) va marcar un abans i un després de la història de la música. Aquestes quatre notes formen l’acord dissonant que Richard Wagner va situar a l’inici de Tristany i Isolda, aquest acord condueix a un clima de la negació de la satisfacció eròtica dels amants, al mateix temps tempta als oients amb la promesa de l’èxtasi però sense arribar-hi (s’acosta al desenllaç però no hi arriba) provocant una confusió de sensacions  d’amor, desig i mor que ens omple de sensacions.

En quan als interprets cal destacar el gest facial de Yo – Yo Ma quan toca les Suites para violoncel solo de Bach.

El lleuger retard en el pols o una nota fantasma com a Rapsody in Blue i en West side, són dels moments que ens commouen més.

L’art no solament imita la vida, s’anticipa. La música, la bona música s’escriu per portar a terme vivències encara no experimentades, no per expressar aquelles que ja coneixem.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *