Arxiu de l'autor: Toni

L’esquerra o la dreta, i continuo

 

Sobre un article de Joan Burdeus, “com funciona un cervell d’esquerres”.

Ser de dretes o d’esquerres s’afronta la majoria de vegades des de l’emotivitat, ens arriba de de pet, sense més i, ens hi aferrem com si fos una decisió ben meditada.

Joanathan Haidt diu que la dreta i l’esquerra són, sobretot, personalitats, per molt que actualment siguin conceptes antiquats i ambigus, però així i tot es mantenen entre nosaltres de forma vigent.

Considera que les emocions van primer i les raons després i sintetitza en sis les clivelles bàsiques que activen les respostes morals.

Cura/dany que s’activarà si veiem pegar una persona indefensa.

Justícia/trampes que s’activarà si veiem a algú robar a un desvalgut.

Llibertat/opressió

Lleialtat/traïció

Autoritat/subversió

Sacralitat/profanació que s’activarà si veiem algú orinant sobre la tomba d’un avantpassat nostra.

Doncs bé, mentre que els conservadors construeixen la seva moralitat tenint en compte els 6 eixos, els progressistes són molt menys sensibles als tres darrers. Creuen que la moralitat s’ha de reduir als tres primers, que la resta és contraproduent per a la vida en comú: Un llegat d’èpoques passades que caldria deixar enrere. El progressisme es pot definir com la idea que gairebé res és sagrat, que la lleialtat només està justificada si hi ha igualtat total i seducció mútua, i que la subversió de l’autoritat no només és permissible, sinó positiva.

La sort que tenim els que som d’esquerres és que la majoria d’intel·lectuals ho són i els fem costat que sempre és interessant aprendre alguna cosa nova..

Els conservadors com a garants de la constitució, el matrimoni hetereo, els minúsculs embrions, i tantes altres principis han de vigilar i si convé renyar els qui se les salten, no els correspon convèncer, són com són i prou. Aquesta enorme responsabilitat comporta un pes insuportable que els fa ser seriosos, la alegria que segurament hi és, solament s’utilitza en la intimitat.

I ara anem cap on actualment ens fa mal, la comparativa entre les manifestacions a favor i en contra de la independència, i que no tindrien, per lògica, connotacions esquerra-dreta, però…..

Les manifestacions que van en contra de la independència van acompanyades d’una ràbia exultant, les que van a favor semblen una festa.

Els que van en contra de la independència no han d’oferir cap alternativa, ni comprendre els altres. És l’ordre establert, s’ha d’acatar.

Els qui estan a favor de la independència no són lleials a l’estat, ja que creuen que no hi ha igualtat ni seducció.

O sigui que un cop creades les similituds entre esquerra-dreta i independència si o no, de forma prou simple per ser creïble, cal no ser tan cursis i pensar que som una regió rica dins l’Espanya i per tant poder ens aniria bé allunyar-nos, l’eterna pugna rics contra pobres. Tampoc direm que sembla un matrimoni i que poder caldria anar a un negociador extern.

Actualment l’estat solament pot mantenir-se a Catalunya per la força, justificada, ja que defensen els col·lectius, prou nombrosos, que arrosseguen sentiment espanyolistes.

I ja que parlem de sentiments, ànima de tot aquest conflicte, i davant la impossibilitat de remoure’ls prou bé per tornar a l’equilibri, podríem sospesar fer un estat dins un estat, o sigui anar cap el federalisme i deixar-nos viure, a uns i als altres, tranquils i contents, que la venjances, l’odi i les males maneres no fan feliç a ningú.

Música

946

Yellowstone National Park.

La música tradueix conceptes complexos i difícilment podrem explicar-la, però no tenim de ser reacis a comprendre alguns dels sentiments que ens mostren.

Sigui quina sigui la música que escoltem, quan ens dona allò que necessitem, és un regal. La música ens dona els desitjos de satisfacció més íntims. Els compositors dominen l’art de despertar expectatives a gran nivell, endarrerin, entre altres opcions, el clímax una i altre vegada, amb l’únic objecte d’obrir-nos noves expectatives i promeses de satisfacció.

Bach ens omple amb el recolzament espiritual de la seva inquebrentable fe. Mozart amb l’elegància i bellesa, i  Beethoven i Mahler amb coratge i dramatisme. Per poder trobar els equivalents de les complicades línees melòdiques de Prokofiev, Shostakovich o Stravinsky tenim que tornar a mirar els pintors del segle XX.

Un quartet de corda de Haynd o Mozart, és una intel·ligent conversa entre quatre persones amb modals refinats i elegants, amb gràcia i caràcter juganer. En un quartet de Beethoven la conversació està plegada de conflictes i diferències d’opinió, amb sobtats canvis d’humor, en aquest cas els modals no tenen tanta importància.

La música comparteix conjuntament amb la sexualitat, l’estimulació de la ment i el cos.

Poques vegades la música ha arribat a fer-nos sentir tantes sensacions com Tristan i Isolda. Wagner quan va fer l’acord de sèptima (quatre notes simultànies; fa, si, re sostingut i sol sostingut) va marcar un abans i un després de la història de la música. Aquestes quatre notes formen l’acord dissonant que Richard Wagner va situar a l’inici de Tristany i Isolda, aquest acord condueix a un clima de la negació de la satisfacció eròtica dels amants, al mateix temps tempta als oients amb la promesa de l’èxtasi però sense arribar-hi (s’acosta al desenllaç però no hi arriba) provocant una confusió de sensacions  d’amor, desig i mor que ens omple de sensacions.

En quan als interprets cal destacar el gest facial de Yo – Yo Ma quan toca les Suites para violoncel solo de Bach.

El lleuger retard en el pols o una nota fantasma com a Rapsody in Blue i en West side, són dels moments que ens commouen més.

L’art no solament imita la vida, s’anticipa. La música, la bona música s’escriu per portar a terme vivències encara no experimentades, no per expressar aquelles que ja coneixem.

 

 

L’esquerra

Gualba 2

Gorg negra de Gualba

A partir de “La izquierda necesaria” de Josep Ramoneda.

Les basses

Per molt descrèdit acumulat, la classe política no deixa de ser el referent de governabilitat. L’estat, la llei i la política són les úniques forces que poden defensar a aquells que no tenen res.

Diferents poders emanen de la societat; l’econòmic, el religiós, el financer, les ONG i tants d’altres. La societat es forma a partir d’un teixit força variat on els diferents grups  interactuen contínuament i, actualment el poder polític no és ni de bon tros capdavanter.

Hem de poder pensar i decidir per nosaltres mateixos. La llibertat amb capacitat de pensar i decidir per si mateixa és l’element funamental de la dignitat d’una persona.

Què ha canviat?

L’esquerra va ser el patrimoni de la classe obrera, però avui, en el món occidental, es troba fragmentada i en clara competència amb l’inmigració.

Als anys 80, Margaret Thatcher i gairebé tot seguit, Ronald Reagan van donar impuls a la venda a l’engròs dels bens públics provocant un creixement dels fons privats. Aquests  aprofitant la manca de regulació administrativa van créixer sense fre i cap govern, d’esquerres o de dretes ha sabut aturar. Cal dir que el poder polític juga en desavantatga ja que existeix una desproporció evident; el poder financer s’ha globalitzat i, susceptible d’acollir-se al do diví de l’ubiqüitat que l’hi permet estar en qualsevol lloc i en cap és molt superior a un poder polític que continua sent local.

“La societat no existeix, solament els individus i les persones” va dir Margaret Thatcher. Aquesta va propiciar un camí cap a la cultura de la indiferència i l’autoritarisme que s’ha establert de forma perillosa en el primer món.

No és el futur de l’empresa allò que importa a l’inversor, sinó el rendiment del diner com a fi en si mateix buidant de sentit l’empresa i provocant que el treballador resti orfe d’una realitat que abans era partícip.

La composició de la societat ha variat profundament, ja sigui pels canvis demogràfics o per l’emancipacio de la donal, per l’evolució del sistema econòmic o pel creixement dels serveis.

Els problemes

La indiferència és letal perquè equival a l’acceptació de la fatalitat, la indignació al menys té la virtut de recordar-nos que seguim vius.

El discurs meritocràtic és atractiu, qui no creu amb l’esforç i la capacitat per escalar. Però cada cop aquest mite és més llunya, l’ascensor sembla espatllat.

No volem que es valorin els drets com un destorb i es parli solament de creixement i competivitat. El benestar no és solament una qüestió de rendes sinó que abasta un model de societat.

El mal existeix i les relacions humanes són relacions de poder i el mal des del punt de vista social és l’abús del poder.

L’esquerra ha de perdre la por a la llibertat. Sempre temorosa que signifiqui major desigualtat. Actualment ha d’impedir que la dreta tingui la iniciativa en el discurs de la llibertat.

La privatització massiva dels mitjans públics a deixat l’esquerra a la intempèrie. Per tant la creació d’espais comuns de generació d’opinió i propagació de propostes ha de ser una prioritat.

Existeix un gran interès en presentar la crisis actual com a estrictament econòmica. Donant a entendre que la solució està en mans dels experts. Però aquesta crisis, sobretot a Europa no és solament econòmica, és profundament moral, cultural i política.

Sense diferències sensibles en les polítiques, la democràcia entra en franca pèrdua de qualitat. Alguns dels defectes són la negació a l’alternativa, polítiques de la por, culpa col·lectiva, satanització del conflicte, cultura de casta i ruptura de les condicions bàsiques d’igualtat. Tot aquests arguments ens porten cap el totalitarisme i la indiferència.

Si els partits polítics, envoltats de corrupció, concentren tots els esforços en burlar la justícia, solament hi ha una possibilitat d’entesa entre els ciutadans i la política: el cinisme.

La dreta intenta impedir que existeixen altres projectes que no siguin l’autoproducció i l’autosatisfacció de la riquesa. La dreta agita la bandera nacional, precisament per deixar en la invisibilitat el seu projecte de donar plena llibertat al poder financer.

L’esquerra actualment no sembla tenir una alternativa política clara, i solament governa en moments de desgast de la dreta. La centralitat, on hi ha més votants, actualment està escorada cap a la dreta.

Què és l’esquerra

L’esquerra ha de buscar més igualtat i al mateix temps assumir la llibertat. La qüestió de la llibertat i de la igualtat és un equilibri complex que passa pel reconeixement de l’autonomia radical de l’individu.

Es pot anomenar socialista una societat quan no hi ha un projecte de construcció.

El progrés

L’esquerra és progrés, però quin tipus de progrés?. La humanitat ha d’ocupar la centralitat quan parlem de progrés, no podem aspirar a que una minoria econòmicament forta sigui l’única que l’ostenti.

El progrés s’ha convertit en el problema, cal saber on anem. En el fons el progrés és la disposició de mirar el futur.

El benestar

El benestar no és solament una qüestió de rendes i, el repte de l’esquerra és saber-ho explicar.

El benestar s’ha plantejat en termes estrictament econòmics, de tal manera que el creixement, la competitivitat i la meritocràcia s’han convertit en els tòpics ideològics del moment.

Què volem

S’ha creat el llenguatge per viure en societat, no volem viure en bombolla segons uns paràmetres establerts. Defensem una societat en la que es minimitzin les diferències de poder o riquesa. Volem una societat que es mesuri amb uns altres paràmetres que no siguin el diner i l’arrogància, la democràcia exigeix igualtat i respecte.

L’esquerra no pot acceptar el principi, molt utilitzat per la dreta, que no hi ha alternativa, la voluntat de transformació de la societat és consubstancial.

No hi ha esquerra sense projecte. La política requereix d’un projecte, és a dir una direcció on avançar. I aquest s’ha de plantejar-lo amb claredat.

L’educació ha de preparar pel treball, per la ciutadania i per donar sentit a la vida.

L’esquerra ha de recuperar l’actitud oberta, el sentit llibertari, així com la voluntat de desafiar qualsevol abús de poder.

Cal educar en la paraula i la negociació  més que en l’autoritarisme i la fúria.

La justícia és difícil de valorar. L’eliminació de la injustícia manifesta com principi de justícia.

La base d’una societat realment pluralista, que no multiculturalista. En el multiculturalisme, la diferència té caràcter de determinació; en el pluralisme, la diferència és llibertat.

El futur

Amb la incorporació de les tradicions feministes hauria de servir per una renovació de l’esquerra en diversos sentits: Evolució cap a una idea del poder polític en base a la paraula i la negociació en comptes de l’autoritarisme i la fúria. Una visió més cultural. Dit d’una altre forma per donar plena normalitat al gènere, front l’esquema simplificador home-dona, fet a semblança del primer i menys biologista de la diferència sexual. Compartir sense recelles lluites per conquerir majors espais de llibertat i autonomia, sobre la base del reconeixement mutu. Per fundar en la complexitat enfront de les relacions simples de poder, la idea d’humanitat.

La política del futur hauria de tenir quatre principis; La diversitat com essència Europea. Un ethos (Conjunt de trets morals i estètics que conformen el caràcter o la identitat d’una persona o una cultura) de solidaritat i d’esperança. Una protecció d’allò que és comú. Una economia inclusiva o també anomenada economia verda (L’economia que tracte d’atendre las necessitats i drets de tots els éssers humans; promou la distribució equitativa de la riquesa i  de les oportunitats intentant eradicar la pobresa i reduint les desigualtats socials). Una visió més cultural i menys biològica de la diferència sexual (normalitat del gènere, enfront de l’esquema simplificador home-dona, traçat a imatge del primer).

Fortunes al descobert

Del Periódico

La investigació del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ), ha destapat la identitat de milers d’usuaris de paradisos fiscals a tot el món. S’ha investigat el moviment d’unes 120,000 empreses i fideïcomisos extratorrials i de prop de 130,000 persones. Diuen que es publicaran de forma gradual.

Tromso

Tromso 14

Per començar; a mi el fred em desagrada i, mai he estat aficionat a la neu, excepte si estic a bon recer, ben acompanyat i bevent un Whisky, més o menys bo.

Per tant això de l’aurora va ser, com tantes altres intencions, un capritx.

La il·lusió de cercar noves sensacions no deixa de ser un propòsit personal que crec val la pena cultivar. Tampoc cal arriscar-se, solament veure alguna cosa de diferent.

Si ho comparo amb altres moments on he estat a la recerca d’alguna cosa, aquesta ha estat de les més fortes.

Recordo anar amb una barqueta a veure balenes, tot anava prou bé fins que el guia veia un sortidor al lluny i la barqueta agafava velocitat i vatua l’olla tot eren batzegades acompanyades de ràfegues d’aigua que et deixaven ben xop, deu n’hi do quin dia. En cap cas vaig poder veure la balena amb la cua ben aixecada aturada per fer la foto, quan arribàvem ja no hi era.

També de nit buscant tigres té la seva gràcia, amb un 4X4 descobert, un fred de collons, a tota hòstia i fent bots imprevisibles per aquelles pistes salvatges.

Per no patir el millor és anar a veure ocells o papallones, no els trobes però al menys et deixen fer.

En qualsevol cas sempre es produeix una dicotomia insalvable: el guia té un interès, vés a saber per quin motiu especial, a seguir i seguir i oferir-te el millor de casa seva i jo personalment a mesura que passa el temps i les condicions es capgiren ho acabaria ràpid. L’altre qüestió és la negociaci;, com fer-ho quan ells parlen anglès i no els entenc i quan els hi alguna cosa amb català adopten una actitud força incredula.

Anem al tema, quan deien que les aurores es cacen, no ho entenia, però després de l’experiència ja se de què va.

Agafes un bus a les 6 de la tarda i al cap d’una hora et trobes en plena foscor, a l’aire lliure i un fred de collons, uns 10º sota zero, adobat amb una mica de vent. Comences a pujar un turonet amb neu fins als genolls i evitant la típica relliscada que tanta gràcia fa. El temps passa lentament i el cel es mostra inmutable, l’incomprensió és evident, què cony faig aquí!!. Sort que de tant en tant et donen una xocolata calenta que és d’agrair. La tornada és prevista a la una de la nit, collons i… sense “majorets” per animar el cotarro.

Doncs el sorprenent és que vaig aconseguir veure-le, no sempre passa, va ser vist i no vist, el guia va dir que semblava que s’iniciava en un punt concret i, de cop i volta va sortir una mica de color, (al natural és menys visible que en la fotografia) però el sorprenent va ser que, no tu perdis, va durar una mica més d’un minut i …. es va acabar, es va acabar sense més. Temps per fer una foto amb exposició de 30 segons i prou. Inollbidable i saludable des de la distància

 

 

Tromso 59

Tromso

Paisatge nevat a Irati

Lumbier  97

Demà vaig a Tromso, crec que he superat aquells moments en que viatjar em causava una certa angúnia, “Puc assegurar que viatjar és un repte difícil i transcendent, mai una diversió” deia al 2002. Avui, tampoc hi vaig tranquil, però la raó és un altre, a Tromso ha de fer un fred que pela, divendres estarem a -9 a les 12 del migdia i, el que menys m’agrada és que la nit estarà present la major part del dia.

Difícilment em deixaré res, tinc bastant controlat els diferents estris fotogràfics i els diferents elements per distreure’m, llibres (novel·la i temàtic), una revista i el mòbil. El vestuari és un simple problema d’ordre.

La sensació de calma o seguretat que adopto es contraposa amb la il·lusió continguda de recerca de sensacións desconegudes. Tot és allà i tinc que saber veure-ho i… fer la foto. Per tant estaré atent, ha de ser  tant diferent que els espais s’han de trobar si es treballen una mica.

 

 

 

Llibertat i comunitat

 

Des de la Plaça de Sant Llorenç de Morunys, de bon matí abans de fer una excursió.

Molí Fòrnols:Sant Llorenç 7

Ahir vaig anar al CCC, en Josep Ramoneda feia una conferència sobre la llibertat i comunitat, estava plenissim, les idees ben estructurades són per nosaltres un aliment ètic imprescindible.

En plena crisis econòmica, política, cultural i moral, l’esquerra es mimetitza amb la dreta i creix la cutura de la indiferència al mateix temps que la la democràcia evoluciona cap a l’autoritanisme.

On comença la nostra llibertat i acaba la dels altres, o l’ús que el neobliberalisme fa de la llibertat econòmica són diferents punts de vista de la llibertat.  Per Ramoneda el socialisme ha renunciat sovint a la llibertat individual en nom d’un projecte social basat en la igualtat, aqui, segons ell, ha estat el pecat original de l’esquerra.

Per poder entendre millor tot allò que explicava, m’he comprat el seu darrer llibre, “La izquierda necesaria” on reflexiona precisament sobre el conflicte entre llibertat i igualtat, i reivindica que l’esquerra ha de recuperar l’ideal de la llibertat. Per això, ha de ser capaç de “descolonitzar” la idea de llibertat dels termes econòmics en els quals es planteja en les nostres societats de mercat, i de treballar per tal que cadascú pugui disposar de les condicions per pensar i decidir per si mateix. El benestar, recorda Ramoneda, no és només una qüestió de rendes, sinó sobretot l’ampliació de les possibilitats de realització i reconeixement de cadascú de nosaltres.

Fa anys escribia sobre la llibertat, “la meva llibertat és la meva soletat” o aquesta altre extret de Salvador Pàniker “amb els anys es guanya en llibertat, ja que t’importa cada vegada menys allò que pensin de tú”. Però aquests conceptes són individuals i Ramoneda entra de ple en el conflicte amb els altres. També vaig llegir fa temps a  Anthony Giddins que deia “cal reconciliar la creixent importància del nou individualisme amb la diversitat d’estils de vida existent. Aquest increment de l’individualisme provoca el problema de tenir que solucionar l’equilibri entre llibertat i igualtat.

Bé veig que tinc feina…..

Segon dia

Paisatge a Santa Maria de Besora

Santa Maria Besora 2

Finalment he trobat un camí per trobar blogaires. El País o l’Ara obren accessos a través de les seves pàgines de blogaires, també els classifiquen, política, societat i tants altres.

Deixem-ho tal com és i continuem, demà toca anar un parell de dies a la vora de l’Ebre, la part de Caspe, farà bon dia i podrem gaudir de la caminata, el menjar, la companyia i veure el Barça, opció no gaire engrascadora després de ser eliminats de la copa. Però què hi farem estem en hores baixes i caldrà no perdre el rumb, si és que en tenim. Ànim

Necessito confiança en mi mateix per tal de poder anar amb condicions optímes a Tromso, tindré 4 nits de marge per poder veure l’aurora boreal. La previsió del temps no es mostra gaire òptima, sembla que solament dissabte hi hauren algunes clarianes, bé si no puc veure-la tindré que buscar alternatives en el paissatge.

 

 

 

Savassona, pedra de les Bruixes.

Collsacabra  10

Després de molt de temps de pensar-hi, ha arribat el moment de posar en pantalla alguna de les coses que m’interessen i que sense més s’obliden a través d’aquesta extranya xarxa neurona. Finalment poc resta de nosaltres excepte alguns trams del nucli dur, essencials per representar-nos i que en definitiva no porten enlloc, excepte al meravellós banc de la vellesa a recer del sol Mediterrani.
De moment el repte és com puc iniciar-ho. M’he apuntat a una pàgina de Blogs, an Català i agafes les opcions, escolleixes, busques “aparences” i, endavant. Ja està, de moment anem a tancar aquest inici desant aquest esborrany.